Coses d'ara i d'abantesCostums i tradicionsCarrers i placesRacons de CadaquésSabies que...?Atres

Aquesta és una histori deliciosa que va escriure Víctor Rahola el 1908. L'aventura d'un d'aquells cadaquesencs que varen anar a fer les amèriques. És un relat tendre, fresc i deliciós, d'aquells que de vegades fan plorar. I escrit, -segons es seu autor- en "dialecte cadaquesench". A la transcripció hem respectat l'ortografia original.

 

Imatges d'un establiment de begudes regentat per cadaquesencs a Cuba. Se'n deia "Los Catalanes"

 

 

 

Va anar á América qu’era un mucós, sabía tot just de llegir y un xich de escriure y cap a Cent-Fochs s’es dit. Allí ray qu’hi havía tot ple de de cadaquesenchs que l’ajudarían a pujar, que quí sap si encare arribaría a ser culcom. Ja li havía dit el seu pare: “Noy, aquí sas oliveras cada any llevan menos; de la encesa no te’n pots refiar; si’t quedes aquí, no ferás mes que guimbardejar y acabarás sent un palitrecu. Aqui sempre’t fumarás ses escorrillas. Cap en ma, cap en ma es ahont es fan ses homus” Y’l xicolt, decidit á probar fortuna, va anársen de la terra estimada ab la recansa ab que la deja un cadaquesench, pero ab la esperansa de revéurela tant prompte tingués un reconet.

La Colonia va rébrel com reb sempre als de casa y va procurarli el modo y manera de guanyarse les caixalades. Alló era talment una familia unida per l’anyorament de la vila, y tot fent lo treball de cada dia, no n’hi havía cap que no anés divagant constantment ab el recort d’aquell bé de Deu de terra.

Al arribar al diumenge’s reunían tots per parlar de Cadaqués, y tot eran recordanses de fets passats y projectes pel pervindre. Eren al Janer, y no faltava quí feya: “Té, ara deuen estar ab sas mimbas”. -”Qui pugués asserhi, afegia un altre: iríam cap á sa plaja Comfitera ó as Caldés á cercar cruisas ó á Tudela a menjar grotas.” Arribava Carnestoltas y vinga parlar de patacadas, referlas entre tots y fins cantarne alguna d’entera. Y per la Quaresma, quin modo d’ensalivar pensant ab els dolsos y flairosos crespells barrats com la bandera catalana, en tant que per Nadal no’s parlava més que de sas butifarras y de jugar a la bruta... “¡Ah, quí pugués asser-hi”, era sempre el final obligat de totas sas conversas. Y afegían: “qui pogués menjar una escorpa de Cap de Creus ó una ambosta de musclos de la Estufadora... tan sols una pèra de bon cristiá...” -”Sabs qué voldría jo? -feya un altre- un bon got d’aygua fresca de la font”.

Y sempra Cadaqués en el pensament, rodejat de dolsas remembransas, sempre aquell recó de món atrayent á sos fills ab els imans de sa bellesa y de sa bondat.

Y aixís varen passar els anys y treballant y estalviant, ara caich ara m’aixeco, va arribar á ser l’amo d’un petit establiment de begudes.

Y aleshores, ell, que sí, va dir-se: -”Ja és hora Faló de que reposis una mica y tornis cap á sa casa á passarhi uns quants mesos; me sembla que ja t’ho tens ben guanyat ¡refumeti!... Si després de tans anys de treballar com un negre no’m puch donar aquest pler... ¡bos te fe fuma! Tant se val que em tiri de caps en ma.”

Y tal fet, tal dit. Vinga passatge amb el León XIII, y cap á Barcelona falta gent. Un dia a la Ciutat y cap á Figueras...

***

"A mida qu’anava carretera avall recordava epissodis de la seva infantesa"

¡Ah, quan vegé la montanya de Pení desde la finestreta del vagó, passat Sant Miquel, ab quina mirada d’amor va saludarla! Y un cop ficat en la tartana d’en Masó, quin modo de fer preguntas y volguerse enterá de tot! -¿No ho sap pas ningú que jo arribi? -¿Qué fa’s nen de de sa meu germana? -S’ha fet forsa gran? -¿Y’n Jan de sa Nena Rossa? -Encare dura la competencia? -¿Han agafat forsa anxova? -¿Y’n Fey, encare es viu?

Al arribar al Coll dels Margarits ja’s sent l’alé del Cap de Creus; peró fins al tombá la collada de la Perafita no ve’l propi flayre de Cadaqués, barreja de tamons y d’algues y de culcom més que no més es allí; flayre de alegría, d’afecte, que no més poden sentir els refinats qu’estimem el poble on hem nascut.

A mida qu’anava carretera avall recordava epissodis de la seva infantesa. -¿No es la pessa d’en Quirquet, aquesta? Donchs aquí vaig trobarhi un niu de caps-cigrans. -Aixó es de l’Agullé. Mira á n’aquí veníam a cercar-hi aranyóns. -Ja son á La Tarongeta. ¿De quí es aquest olivat? D’en Pous... ¡ix! Atmay? qu’es alló del castell? -A Son Colom -¿Y aquella casa del sortell? -A Son Pitxot.  

 

"...la manilla de las tardas en el Casino..."

Al ficar la clau á la porta de sa casa, dos llágrimes varen relliscarli cara avall, pensant en els seus pares, y al obrir, un baf de resclosit va donarli el ¡Deu te guard!

Tot estava en el seu puesto, y després d’adobadas algunas goteras y un finestró que no tancava bé, va quedar perfectament habitable y deliciosa, ab sas parets emblanquinadas y sas finestras de cara al mar.

Y ja hi estém anant: vinga un bót, armelladas y morranells, y cap á calar s’es dit. Y vingan  aquellas matinadas plenas de llum ab sa mica d’as such, ab quatre marrofis y’ls bescuits de can Xeca; y vinga la llevada que ha d’anar molt malament que no n’hi hagi per fer bullí’s casó, y sas tertulis del Bombo y del Banch de’n Si no fos, la manilla de las tardas en el Cassino... ¡Ay festa! ¡que duri!

Pero no dodía durar gayre: ell tenía totas las sevas economías esmersadas en l’establiment, y no era qüestió  com si no vols, has d’agafar el trapau y á passar l’equinocci. de deixarho tot en banda: aixís es, Faló, que tant si vols com si no vols, has d’agafar el trapau y á passar l’equinocci.

 

"Avans de marxar va voler cumplir ab el dever sagrat d’anar al cementiri á despedirse de sos pares, y de pas va encimbellarse á la miranda"

Ja era ben trist haver de deixar alló tan bó, pera tornar á las penas del Purgatori. Quan hi pensava sentía una desfalió y una humitat d’ulls... Pero no hi havia més. Faltavan quatre días per la marxa. El vapor sortía el 23 de Barcelona y estavan al dinou.  

Avans de marxar va voler cumplir ab el dever sagrat d’anar al cementiri á despedirse de sos pares, y de pas va encimbellarse á la miranda. Feya una gropada de mil dimonis, de las quatre del any. Al peu, Portlligat restava tranquil com sempre; mes en el cap ja hi feya se.

Las ratxas se dibuixavan damunt de l’aygua com llepadas de blau clar, polsejant en terra y cabrejant enfora; cap á La Freu era talment un blancall y’s cops de mar descompassavan es morro d’Massa d’Oro; un vapor dels sevillanos va haverli de girar s’esquena.

Y tot aixó ho veia des de’l cementiri; pero ¡quin cementiri!’l panorama més bell de tota la costa.  

Y ell feya: “¡Refuma de cementiri! Mireu qu’un no se’n mouria. Fins venen ganes de morirse per venirhi a viure...  

***  

L’ordinari, en Masó, ja havia collat. Ja havia pujat un capellá y un viatjant, quan va vindre el recado de qu’en Faló no’s trobava gayre bé y no marxaria fins l’endemá. L’endemá va pitjorarse. L’endemá passat ab pro feynas va arribarhi’l combregar.

¡Pobre Faló! El metje va dir que havia mort d’una congestió pulmonar; hi ha qui ho atribuí a un fart de pardillas... En Mero, que li coneixía molt la naturalesa, diu que morí d’un desitj de quedarse.

Víctor Rahola  

 

Nota: Aquest text està transcrit tal i com figura a l’original, amb l’ortografia de l’època. La normalització gramatical que va proposar Pompeu Fabra és posterior, del 1914.