El banc d'en Sinofós

Víctor Rahola

 

 

 

En tombar la carena dels cinquanta

m'en sóc anat al banc d'en Sinofós,

perque allí la vellesa a ningú espanta;

tenint-ne i tot setanta i fins vuitanta

t'asseus al banc i et sents coratjós.



En aquest reconet de mar joliu

s'hi acoblen per petar-hi la xerrada

tot l'estol de vellets que al poble viu,

amarant-se de sol a l’hivernada

i embolcallats per l'ombra tot l'estiu.



Allí cada escleròstic es lamenta

de la nafra del cos més prominent:

-Ai, si no fos la vista tan dolenta!-

-Si no fos que paeixo malament

i aquest reuma que’m priva’l moviment!-



-Si no fos que’m reté la trencadura-

-Si no fos el genoll adolorit-

-Si no fos que se’m gasta la freixura-

-Si no fos l'enrunada dentadura

i l'ofec que em desperta cada nit.-



Després els dols de la vellesa humana

aigualeixen amb contes i “macana”,

remembrances que porten un consol,

enfront del mar, redòs de tramuntana,

d’esquena a una paret de cara al sol.



Aquest sol que en les seves energies

s’hi troben barrejats tots els records:

els ressons de les penes i alegries,

pel·lícules, visions i tricromies

de plaers, angoixes, rialles i dissorts:



La pols roent de la regió africana,

de les pampes planeres el record,

els dies solemníssims del Cap Nord,

el rostre d’un amic fet a l’Havana,

la imatge d’una dona de Newport;



la set i les tortures del desert,

el caient de les danses argentines,

els corals de les roques del Cap Vert,

els mestrals de les costes llevantines

i l'esguard de les dones argelines.



La meya admiració paga un tribut

al banc d’En Sinofós, que ja és perdut;

aquell senat que sempre amb seny parlava,

aquella institució que predicava

l’amor al poble, la més gran virtut.



Serva devot mon cor sos components:

vells marins, pescadors, terratinents,

alliçonats pel mar, nets de consciència,

trempat el cor lluitant per l’existència,

amb l'esguard vigilant dels elements.



Jove, molts cops hi fou per mi sentida

l'escola filosòfica del mar,

que'ns ensenya els esculls que té la vida,

a proejar l'orgull i la mentida,

fer amor en popa i rumbo a perdonar.



Jo recordo les testes arrugades

dels nostres valerosos navegants,

el seny del dir, el clar de les mirades,

les sotabarbes jankis retallades,

obra d’algun barber de Nova Orleans.



Jo us veig encara, venerables vells,

records de ma infantesa benaurats;

arxivo en el meu seny vostres consells,

apresos en els ports més allunyats

i rumiats de nit en els vaixells.



I tinc cor que la vostra bonhomia

treurà rebrots de bonhomia arreu,

i regirà en la vila amb alegria

aquell codi senzill que abans regia

del "nos amb nos" i de "lo meu és teu".



Víctor Rahola



Tret de “Cadaquesenques”, recull de poesia de Víctor Rahola que va ser publicat l’any 1930


Es Portal

 

 

Sa Plaça