Coses d'ara i d'abantesCostums i tradicionsCarrers i placesRacons de CadaquésSabies que...?Atres

Sabies que una cadaquesenca va fer aturar ses campanes de la catedral de Barcelona?

El motiu era que el President Macià s'estava morint.

La Núria Bascu i Verdager, de ca la Rabosa, mos explica en aquest article algunes vivencis emocionades amb sa seua àvia, l'Esperança Pont Parxés, cadaquesenca que vivia a Barcelona,  durant l'època de la República i de la guerra civil.

Esperança Pont Parxés, amb el President Companys i el general Domingo Batet, en una imatge d'un diari de l'època (arxiu familiar)


Es meu avi se’n va anar a Cuba, però sa meua àvia es va quedar, i tant que es va quedar.


 

Sa meua àvia, Esperança Pont Parxès, filla de Cadaqués, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, anava a tots els mítings i manifestacions del partit. Jo era tot just una nena i la seguia a tot arreu.

Recordo una sortida: “a firmar, a firmar!”, va dir l’àvia, perquè uns germans s’escaparen per una claveguera i van ésser atrapats. Sonava el nom de germans Badia, o no? Ella,  l’àvia, no m’ho explicava pas tot, com es natural. Anys després vaig saber que els germans Miquel i Josep Badia havien estat  assassinats.  

Els primers  trets que vaig sentir (tenia 6 o 7 anys) al carrer varen ser  a la plaça de Rafel de Casanovas. D’una revolada ens vàrem amagar en un portal gran.

A la plaça de Sant Jaume, podia pujar al fanal de la dreta i seure-hi, i d’allà  estant vèiem el cap de la persona que parlava des del balcó de la Generalitat: Macià, Ventura i Gassol i d’altres. Molt sovint la gent cridava contenta i el “visca Catalunya, visca Catalunya” ressonava com una sola veu.

En Macià va venir a Cadaqués. A la Riba, la gent l’esperava per parlar amb ell. L’àvia i jo també. Ell, en Macià, em va portar a coll: feia olor de net.

Al posar-se malalt, a la plaça de Sant Jaume s’escoltaven els comunicats dels metges; l’avià no hi faltava cap dia.

Un dia a l’arribar a casa va dir: “He fet parar les campanes de la Catedral, sí, les he fetes aturar”. I va explicar com, morint-se el President, les campanes repicaven perquè era vigília de Nadal.

L’àvia se n’havia anat a parlar amb els canonges i els hi havia dit: “Pareu les campanes que el President s’està morint aquí mateix”. I va afegir: “ara he vingut tota sola, però si no les atureu, vindrà el poble a fer-ho”. Les van parar en senyal de dol.  

Francesc Macià va morir el 25 de desembre de 1933.

Mort en Macià i ja  President Lluís Companys,  el vaig tenir molt a prop, perquè l’avia l’esperava, i quan baixava l’escala, llavors se li acostava i li arreglava no recordo si  una bufanda blanca o un mocador de coll. Ella li deia fill,  i ell, a ella, padrina.

Un dia, jo creia que se n’anava de viatge…  es parlava de l’“Uruguai” i això a mi em sonava molt lluny.  L’àvia es va fer la permanent i es va vestir (els de ERC l’hi van demanar)  amb una cotilla, i al cap un mocador gris. Jo sentia que comentaven que la cotilla era el lloc més adient per amagar-hi la “correspondència”.  Desprès he sabut que l’“Uruguai” era un vaixell presó fora port. No sé del cert si varen aprofitar per passar correspondència als presos, però si que sé que l’àvia mai no havia dut cotilla...

 

Desprès de la guerra, a casa,  els feixistes van venir a fer un parell d’escorcolls. Jo estava espantada perquè sabia que a casa hi havia el recordatori de la mort d`en Macià, amb el vers titulat LA MORT DE L’AVI, que diu :

 

Dintre d`una fosca tomba

I mirant de cara al mar,

Hi reposen les despulles

D`un home noble i  honrat.

De l’home que pel seu poble

Tot ho va sacrificar.

No era l’home, era el símbol

D’aquest poble català.

 

Ploreu-lo, homes i dones, ploreu-lo

També els infants, ploreu a l’home

Que ens deixa per dissort dels catalans.

 

 Al passar-lo per la Rambla,

Posat sobre el furgó,

Fins els ocells van plorar-lo,

Sentien també el dolor.

Els Jardins de Catalunya,

Totes les flors van donar

Per cobrir el que fou un dia

Un valent republicà.

Al sentir les canonades,

Que el Castell va disparar,

Ara enterren el nostre avi,

Tot el poble va exclamar.

Però el poble no t'oblida,

I recordant-te cridarà:

Visca Catalunya lliure

I el nostre avi Macià!

 

El recordatori estava amagat darrere el quadre del Sant Sopar. Amb allò n’hi havia prou per saber què ens podia passar.

L’àvia, enfadada  i trista,  se’n va anar a viure a casa seva a  Cadaqués.

Callar, allò que es diu callar,  poc que ho va fer mai. Ella era catalana, d’Esquerra Republicana de Catalunya i prou. 

Es meu avi,  en Llorenç Verdaguer Cruanyes, se n’havia  anat a Cuba, però ella es va quedar...

 

Núria Bascu Verdaguer, maig de 2009.